Mirador | … i veig l’abisme

Obro la finestra i endevino l’abisme. 

Baixo les escales i he d’aferrar-me a la barana per no caure. Al final, desisteixo de baixar. Les escales es repleguen i m’empenyen cap amunt. 

I entro de nou a casa. De nou a casa. De nou. 

De dia, mantinc les persianes abaixades. Ni una volva de llum, ni un raig de sol, ha d’interferir-se en la meva solitud. 

Sol estic bé, sol estic sol, no estic de cap altra manera sinó sol amb aquesta solitud que em fa companyia. 

Soc irascible, hipocondríac, melanconiós, recargolat pel que fa a les coses que penso, malpensat per tot allò que intenta interferir-se al meu pas. O més aviat al meu no-pas. 

Em moc poc, no camino gaire, evito els moviments massa convulsius, no crido, no ric, no gemego, no ploro, no canto, si he de mirar enrere prefereixo girar tot el meu cos i estalviar-me el gest de tòrcer el coll amb tot el que comporta, músculs en tensió, possibilitat de no poder tornar les coses al seu lloc. 

De nit, alço les persianes i deixo que es renovi la fosca. 

L’abisme, llavors, ple de llums llunyanes, es presenta profund, magnífic, inabastable. I jo, a la meva torre, em sento inexpugnable. 

No tinc telèfon. No tinc televisor. No tinc ràdio. Tampoc tinc ordinador. Ja fa uns quants anys que vaig deixar de pagar la factura de l’electricitat de manera que tampoc em servirien. Per tant, tampoc tinc llum. 

Aigua, sí. Tinc aigua. Crec que no podria viure sense aigua, sense rentar-me les mans o la cara, sense passar-me una esponja per sota les aixelles i l’entrecuix, sense estirar la cadena del vàter. I poca cosa més. 

I poca cosa més. 

Em conformo amb poca cosa. 

Mosques, escarbats, algun dragonet, ous de colom que ponen a les torretes dels balcons, de vegades també alguna rata. 

Perquè jo, de fet, també soc poca cosa. 

Una menudència enmig de tots els cercles concèntrics de coses –cases, carrers, ciutats, planetes– que giren al meu voltant a una velocitat frenètica. 

Sentir-me part de tot això em causa un mareig indescriptible. 

Nàusees. 

Ben sovint, vòmit. 

De vegades em passo un dia sencer assegut a la tassa del vàter, desconnectat del moviment marejador i continu, abassegador i voraç, que omple tot l’espai exterior. 

Tinc tot el temps del món. No m’espera ningú. No tinc res més a fer. No hi ha res més a fer. 

Per això em ve de gust ara escriure aquestes ratlles inútils que ningú no ha de voler llegir. 

Ningú no vol res, de mi. 

Ningú no sap que encara hi soc. 

Potser ningú ha sabut mai que hi soc, fora dels meus pares, quan hi eren. 

Hi ha dies, molt pocs, molt de tant en tant, obro la funda del saxo, trec el saxo, acarono el saxo, frego el saxo amb una esponja humida. Després, si en tinc ganes, provo d’extreure’n alguna nota. Del saxo. Poca cosa. 

L’única canya que em queda està resseca. En surt un so escanyat. Hauria de comprar-ne una altra però no vull. 

My Favorite Things es trenca al cap de dos compassos. No insisteixo. 

Després de provar-ho, però, em trobo estranyament bé. Malgrat el fracàs, malgrat el so escanyat, malgrat la interrupció forçada. Reconfortat d’haver sentit aquelles notes que em transporten a temps tristament feliços. 

Quan viure feia mal però significava alguna cosa. 

També penso que potser algú en algun lloc ha sentit aquells sons i ha tingut per un moment notícia de la meva existència. 

Si m’ha sentit potser em voldrà conèixer. Però el més probable és que no, que li faci por trobar-se un desconegut. Llavors, segurament, si ha sentit alguna nota, li semblarà una amenaça i provarà d’allunyar-se. 

No espero visites perquè no queda ningú en tot el món per a qui jo tingui cap importància. 

Les persones que vaig conèixer en el passat són totes mortes i si no són mortes, una de dues: o m’han oblidat o m’odien. 

Fa anys, molts, massa, es deia que tot estava per fer. Que tot era possible. Semblava que el món era jove i estava disposat a deixar-se emmotllar per les mans humanes. Totes les mans unides empenyent en una mateixa direcció farien que l’impossible esdevingués possible. 

Ara sabem que el món es fa tot sol i no necessita que algú l’empenyi. I menys si aquest algú és algú com jo. 

Casa meva no és casa vostra. De fet, casa meva no és ni tan sols meva. Casa meva no és casa de ningú. És una casa gran i encara conserva alguns mobles de quan hi vivia gent que devia ser activa, productiva, sociable, amigable, tossuda i emprenedora. Dedueixo tot això per papers que he trobat en calaixos i si hi ha papers que diuen coses és perquè aquella gent devia fer coses. 

Ara hi visc jo com hi podria viure un altre, algú que empenyés la porta i li vingués de gust quedar-s’hi, algú més fort que jo, condició no gens difícil, a més que jo no tinc ànims ni forces per oposar-me a res, jo. 

Si em fessin fora de casa meva, me n’aniria a viure a una altra casa de les que queden buides, que llavors seria la meva nova casa meva, no nova del tot, però sí nova per a mi. El que aquí sobra ara són cases. Milers de cases s’havien construït quan això estava ple de persones. Aquelles persones, però, van anar morint-se, o van anar anant-se’n o se les van endur els escamots i llavors milers de cases van quedar buides. 

Casa meva és en un tercer pis d’un bloc de pisos que s’alça al costat d’altres blocs de pisos semblants, en un barri nou (quan era nou), d’una ciutat nova (quan era nova), construïda a la perifèria de la capital (encara és capital, però ja no se sap de quin país, perquè el país que era s’ha difuminat en uns quants països i ha encetat unes quantes guerres que no se sap ben bé si encara continuen o estan ja liquidades). 

Durant anys, em desplaçava cada dia fins al centre de la capital, al bell mig del centre com qui diu, vora un riu que la travessa, un riu  ample i sinuós  que de tant en tant arrossegava cadàvers. 

De petit, guaitant des d’un dels ponts, cap al corrent del riu, havia vist els cadàvers surant, amb els braços oberts, amb les cames obertes, sempre de cara avall, com si tinguessin necessitat de mirar al fons del riu. Els cadàvers que arrosseguen els rius, en qualsevol part del món, sempre miren cap al fons del riu. Segurament intenten acostumar-se a la foscor. 

Amb els anys, la meva feina a la Casa Comunal havia consistit a prendre nota de tots els cadàvers que embarrancaven a la vora del riu. 

A ningú no li preocupava d’on venien els cadàvers, ni si havien mort ofegats o havien caigut al riu ja cadàvers, ni tampoc de què havien mort. L’únic que preocupava era l’estadística. 

De cada cadàver n’anotàvem les característiques més visibles, el sexe, l’edat aproximada, l’estatura aproximada, el color dels cabells si encara en tenien, les peces de roba que portaven i el color de cada una. 

També ens feien apuntar si el lòbul de les orelles estava enganxat o separat de la cara. 

La fitxa que ens subministraven a la Casa Comunal exigia un especial rigor a l’hora d’anotar unes quantes coses aparentment irrellevants però que devien revestir una enorme importància per als departaments que ho demanaven: si portaven rellotge de polsera, se’ns demanava que indiquéssim l’hora exacta que marcava en el moment de l’examen; si duien sabates, se’ns preguntava si les duien cordades. No hi havia cap espai per anotar cap altra observació que les que interessaven, de manera que si algun cadàver tenia les mans lligades, això no calia posar-ho. Si algun cadàver anava despullat, tots els apartats referits a la roba o al calçat havien de deixar-se sense resposta. 

Per a qui pugui pensar el contrari, he de fer constar que no es tractava d’una feina desagradable. Fins i tot en algun moment podia arribar a ser divertida. Perquè la feina de prendre nota de tots els cadàvers exigia molta atenció, concentració, perspicàcia i molt sovint recompensava amb sorpreses. 

Com aquella sorpresa dels dos cadàvers enllaçats en una forta abraçada i amb la roba lleugerament remoguda, cosa que et permetia endevinar les rutes per on s’havien mogut aquelles mans i la passió que havia enardit aquells llavis. Quina mort més ximple, vaig pensar aleshores. 

Els va arribar la mort i no van tenir ni l’esma de separar-se. 

Potser si s’haguessin separat haurien pogut salvar-se. 

Però potser no volien salvar-se. 

Tot això ara ja em queda molt enrere, però és una època que sovint recordo amb nostàlgia com una de les millors èpoques de la meva vida, quan aquesta vida encara tenia algun sentit, encara que aquest sentit fos el de comptador de cadàvers. 

Avui n’he comptat disset, deia, però només he pogut fer la fitxa de dos. Els altres han seguit corrent avall i no he pogut aturar-los. 

Quan vaig dir a casa que volia dedicar-me a aquesta feina, que havia vist un anunci clavat al tauler d’anuncis de la Casa Comunal, en què es deien les condicions que havien de tenir els candidats per poder optar-hi, el meu pare va posar-se a riure. En canvi la mare se’n va anar cap a la cuina i va tancar la porta. No vaig poder-ho veure però estic segur que plorava. 

El pare reia, la mare plorava. 

El pare reia perquè em veia incapaç de fer aquella feina. 

La mare plorava perquè em veia incapaç de fer aquella feina. 

Dues reaccions ben pròpies de tots dos. El pare se’n fotia de la vida i de la mort perquè creia que res no tenia importància. La mare plorava per tot el que passava perquè en tot hi sospitava l’anunci d’alguna desgràcia. 

Tots dos creien que jo no faria res de bo en aquesta vida. Al pare, això li divertia. Deia: «No sé d’on pot haver sortit aquest inútil!» A la mare, li provocava pena. A tots dos els provocava ràbia veure que a l’altre li provocava el sentiment contrari. 

Quan el pare veia que la mare plorava per mi li deia que era una tòtila. 

Quan la mare veia que el pare se’n reia de mi li deia que no tenia ànima. 

El pare i la mare sempre pensaven el contrari l’un de l’altre. No vaig entendre mai com van poder estimar-se i acabar casant-se i, com a colofó, engendrar-me a mi, parir-me, això ella, i després acceptar-me. 

A tots dos se’ls va menjar la ràbia i van morir odiant-se, però aquesta és una altra història. 

Va durar un temps que encara pensava en ells. En els dies feliços i bonics en què el pare era de viatge i ma mare estava pendent de mi. El pare era viatjant de comerç i es passava setmanes fora de casa. Llavors, ma mare era tota una altra. El més sorprenent és que, quan això passava, no parava de riure. Tot li feia gràcia. Reia per les coses més mínimes i ridícules. Si li queia una tassa a terra esclatava a riure mentre deia «Que badoca que soc!» Parava de riure un moment però després hi tornava. Havia pensat en la cara que hauria fet el pare si la veia riure. 

Explico tot això tal com em ve al cap, no perquè obeeixi a cap ordre. No ho recordo tot ni recordo quan va passar cada cosa. Les coses em venen al cap i les escric. Només escrivint cada una de les coses que em venen al cap tinc la possibilitat de recordar-ne d’altres. Sé que no totes van passar realment, però alguna cosa de cert hi ha en totes, i algunes són certes del tot, encara que no sé quines. 

Si algú arribés a llegir això alguna vegada pensaria que soc escriptor, que m’he passat hores pensant i escrivint aquestes notes. Però el cert és que no m’ha calgut pensar gaire. 

La llibreta on escric està sempre oberta pel mateix punt on l’he deixat la darrera vegada. De tant en tant, no cada dia, passo pel davant, sento curiositat per saber el que hi vaig anotar l’última vegada i ho llegeixo. El fet de llegir-ho no vol dir que llavors em vinguin ganes de continuar-ho. 

Quan he escrit alguna cosa ja queda escrita per sempre. Mai dels mais esborro, encara que després potser ho trobi incomprensible. O contradictori. 

Hi ha dies que de sobte, en la situació més impensada, com ara obrint un calaix o cordant-me les sabates, em ve al cap una frase que podria ser la continuació del relat. 

Quan arribo a la llibreta, el més probable és que la frase m’hagi fugit de la memòria. Llavors sí, llavors la meva reacció habitual és escriure el primer que em passa pel cap. 

Com ara: «Unes sabates lluents no eviten empastifar-te si camines per un camí de fang.»

Tinc una tendència a frases lapidàries. De vegades no tenen sentit. Algunes vegades, massa. 

**

Un dia hi va haver una revolució. Jo hi era. Va ser bonic. Intens i brillant com una sortida de sol des del fons de la mar. I, sí,  jo hi era. Mai no he sentit el cor tan exultant, l’ànim tan satisfet, l’esperit tan lliure. Veies gent pel carrer que caminava ràpid, que parlava amb vivacitat, que reia sense estridència però sense contenció. En soc testimoni perquè jo, aquell dia, vaig passar-lo al carrer sense altres ganes de fer res més que no fos veure les riuades de gent que formiguejaven i acudien a les places on es concentrava encara més gent. Allò va durar tot un dia. Els que ho vam viure en vam quedar marcats. Per sempre. 

Va durar un dia, només un dia. 

Vam quedar marcats per sempre. Amb la ferma convicció que aquella sensació no tornaria a repetir-se. 

Els tancs van arribar a primera hora de la tarda. La riuada humana semblava un mur de contenció que impediria el seu pas. Llavors vam veure que en venien de totes direccions. Milers de persones es desplaçaven cap a totes bandes per intentar impedir-los l’entrada. 

Quan hi arribaven sempre era massa tard. 

Ben aviat els tancs assolien el centre de la ciutat. Llavors, molts van començar a fugir. 

** 

Aquesta història dels tancs i la revolució que ens havia marcat per sempre segurament no és certa. De fet, jo mateix no em sé reconèixer amb l’entusiasme com està escrita. Gens propi de mi, que m’entusiasmo per ben poca cosa per no dir cap. 

Un dia, però, i això sí que és cert, els arbres van deixar de créixer. No eren morts, simplement havien deixat de créixer

O potser creixien cap endins, cap endins de la terra o cap endins de si mateixos.

Florien en ramells, el pol·len, o com se’n digui d’allò que exsuden expel·leixen excreten les flors, fecundava altres flors i de resultes d’aquella acció volàtil fruitaven, fruites que maduraven a l’arbre fins que queien a terra, xop!, xop!, xop! Llavors, a poc a poc, anaven podrint-se, adoptaven tota mena de colors, el groc, el verd, el siena, un ataronjat marronós, un or de retaule gòtic, els sucs se’ls escapaven en totes direccions carregats de sucre i els insectes hi acudien a carrera feta, fins que, de la fruita primera, no en quedava rastre. 

Sí, tot això es produïa, el cicle de la vida es repetia de manera continuada. Però els arbres, vigilants impassibles de les terres de conreu i les boscúries, dels parcs i els jardins ciutadans i dels paratges erms i improductibles, havien parat de créixer. 

Quan els meus pares van morir-se jo vaig quedar-me sol i ja no he fet res més de bo. 

Abans, segurament tampoc no havia fet res de bo. 

En això, el pare i la mare estaven plenament d’acord. Al pare això li provocava riure; a la mare, llàstima. 

No sé si quedar-me sol va ser una cosa bona per a mi. 

La vida ara és molt senzilla perquè no hi ha ningú que es rigui de mi ni que plori per mi, ni ningú que m’insulti i digui que soc un pocapena i que no serveixo de res. 

Algunes vegades m’agafa por. Llavors em tanco a l’habitació i m’amago a dintre del llit, ben tapat amb tota la roba. 

D’allà a dins estant sento els més mínims sorolls. Una gota que cau de l’aixeta de la cuina, el vol d’un mosquit a dins del dormitori, el rosec dels corcs a la pota del llit. 

Només quan el silenci és absolut surto de sota la roba. 

En aquell moment, sigui l’hora del dia que sigui , necessito aire i obro la finestra. 

Tot seguit, me’n vaig cap al lloc on tinc la llibreta. Sense llegir el que havia escrit la darrera vegada, ara anoto: 

Obro la finestra i veig l’abisme.

---