El reservat | La Fresca del Fòrum

Fa cosa de dos mil anys —segle amunt, segle avall—, el Fòrum Provincial de Tarraco era l’escenari de les decisions, més o menys maquinals, que s’acabaven executant arreu de la península en forma, per exemple, d’impostos sobre el garum, de penes al trepalium, d’altes i baixes al tabularium; tot plegat en alternança, segons deduïm per la força dels costums, amb els copiosos esmorzars que els funcionaris de l’època devien engolir. Instal·lats, si voleu, al lloc que avui ocupen les taules de La Fresca, per la infinita terrassa vèiem passar magistrats amb toga blanca i sandàlies, que entraven i sortien dels edificis; sacerdots de mirada tova o severa, que travessaven cap al temple sobre passos errabunds o decidits; ciutadans de la província, atabalats, que venien a queixar-se del seu veí i que se’n tornaven probablement resignats, amb el cap cot, cap a la seva insula. Més enllà, des d’aquesta cantonada de l’anomenada plaça de representació i a través dels actuals edificis que encara no s’havien aixecat, una panoràmica immensa s’estenia per més de cinc hectàrees, delimitada per pòrtics recolzats en centenars de columnes corínties, solcada per dotzenes d’estàtues, a dalt d’un pedestal, en homenatge d’aquells que se les poguessin permetre. Arbres, marbres, fonts. Això devia ser, en definitiva, el Fòrum, quan tot anava encara bé.

Això devia ser, però, llavors. D’aquelles efusions urbanístiques pensades en llatí, tan sols en queda alguna pedra com un esquelet, testimoni vell i mut com un vell mut al bat del sol. Avui, a l’altra banda dels segles, sobre el rastre de destruccions i reconstruccions, d’invasions, d’explosions i d’onades migratòries que es compten per milions, la plaça del Fòrum constitueix un espai senzill, minúscul en comparació, potser encara ple d’un èter embafat de decisions transcendentals —cosa, tanmateix, improbable. Sobre el travertí blanc i negre, les façanes de colors crema, amb més o menys rovell, projecten la seva ombra espessa, plena de mosques a l’estiu i buida, a l’hivern, de quasi qualsevol altra forma de vida. Plantades entre els portals laterals, unes alzines de copes descomunals fan l’efecte de pesar moltíssim, de tenir unes arrels absurdament llargues i gruixudes. Així mateix, al fons de l’espai, la pila de carreus ciclopis sembla desafiar les lleis de la perspectiva respecte del seu entorn, com una balena morta dipositada sobre el fons abissal. Per raons com aquesta tot aquí és calcari, angular, datable. Immòbil i afònic, però, al mateix temps, d’una turbulència sorda. Si entreu per la Merceria a aquesta bombolla de bars i terrasses, la de La Fresca del Fòrum és la primera que us dona la benvinguda amb les seves taules, cadires i para-sols ben parats.

Des de la seva obertura els anys quaranta, prop de les criminals ruïnes de la guerra recent, aquest local ha estat testimoni de transformacions profundes i estructurals, sense deixar de viure la seva pròpia vida al marge de la Història. Entre les quatre parets que s’havien aprofitat de l’arquitectura romana, la senyora Josepa despatxava de memòria la seva pesca salada: en deien, ben oportunament, la Pepeta del bacallà. Aquest producte de mercat, dins de la vitrina, l’envoltaven altres béns de subsistència, a l’altura de l’austeritat vigent, d’uns temps donats a passar-les magres. En aquest sentit, hem après a interpretar en l’entorn de la plaça a mitjan segle XX el mite local del barri xino, il·lustrat en el llegendari urbà per figures tèrboles, ombrívoles, decadents. Aquí, entre altres flors del mal, alguns escriptors de tragèdies locals hi han volgut posar dones de rostres macilents que atreien els mariners de pas cap a dins de les seves cambres llòbregues; nois amb un destí minvant, asseguts en un racó amb el dit a punt sobre el pistó d’una xeringa; vells coixos, cecs, dements, exposats a la intempèrie o directament abandonats a la indigència. Aquests entorns han estat perifràsticament evocats com els-baixos-fons-de-la-part-alta, que en els estudis de decadència comparada equivaldrien al fosc i antic Raval, al misteriós Pigalle, al dissolut Sant Pauli. Cal recordar, no obstant, que els modernistes, i encara més els tarragonins, són donats a les concessions quan es tracta d’exaltar (o deprimir) els ànims amb la descripció d’ambients.

De fet, allà on bona part de la literatura oral ens impedeix imaginar-hi res més que runes i precarietat, els veïns del Fòrum i de la Merceria van aixecar-hi forns, carnisseries, fruiteries i botigues de queviures. Davant de la bacallaneria, entre restes del passat més remot i les del més immediat, s’estenia el mateix mercat de pagès que encara es desplega el dimecres i el diumenge, si fos el doble d’ample i ocupant el vell local de peixateries: un formiguer neorrealista de cares familiars, de crits que s’oferien, de canalla del veïnat. Sota el decrèpit signe de la dictadura, convivíeu llavors no tan sols amb la vida, sinó també amb el seu revers. Comprant naps, cols i patates, ensopegàveu, com amb solcs entre parades, amb les restes d’una història imperial, els fòssils indiferents de la nostra primera edat. En l’horitzó immediat, com ferides obertes, la silueta desigual dels edificis encara us recordava les bombes del trenta-set. Tard o d’hora, també s’hi ponia el sol: aleshores, d’acord, hi havia les prostitutes, a la claror trèmula dels fanalets; els addictes, de mirada humida i pell malmesa; els miserables, amb la mà estesa i la veu ronca. Però la llum del dia, la conversa ociosa i alguna riallada innocent que corria sota els porxos també semblen importants. La plaça era, en una paraula, una plaça. Ara, si hi havia turistes, ho eren de la seva pròpia vida: gent que tenia amb aquests racons alguna mena de vincle personal i inevitable, algun lligam més que vacacional amb el barri.

Si d’aquesta manera col·lectiva de ser i de viure en el barri en queda alguna cosa, ambre o relíquia, deu trobar-se necessàriament en els actes de les Festes del Roser, de nou celebrats aquest mateix cap de setmana. He sentit a dir, per cert, que són una de les institucions veïnals més velles d’Europa: la devoció per aquesta verge sembla remuntar-se al segle XVIII, quan va iniciar un periple que la faria passar prop de la seva destrucció sota formes d’allò més diverses i espectaculars. Més ençà dels temps remots en què les llegendes tenen per costum posar els dits, les festes van fundar-se, suspendre’s, restaurar-se, interrompre’s i reprendre’s al llarg del segle XX, a cavall dels fenòmens polítics, econòmics i socials als quals la ciutat estava, per a bé o per a mal, exposada. Fos com fos, el cert és que els elements del sopar de germanor no us semblen precisament instal·lats a la plaça l’altre dia, sinó en el transcurs de totes les dècades en què el contacte s’ha fet necessari: les llargues taules, com bancades medievals; les mudes i els pentinats per a l’ocasió; les panxes plenes i les galtes vermelles; l’orquestra de valsos i ranxeres que tornen bachates i balades pop; el ball del fanalet, emblema del caliu i de l’austeritat…; tot contribueix a la fràgil però formidable sensació que encara sou a la infància, que això és un poble i que els bàrbars encara són lluny; concretament, a dos o tres dies de distància. Per tot això, mal que les festes fossin suspeses durant els cinquanta, els seixanta, els setanta, o a penes celebrades a mode de publicitat optimista, és l’esperit cordial i hospitalari que m’imagino regnant durant aquests temps enrarits el que sembla surar en l’aire durant aquestes dues o tres nits d’octubre. 

Tornem. El mateix any 1982 en què es van recuperar de manera ininterrompuda Les Festes del Roser, el Pla Especial de la Part Alta (PEPA) posava negre sobre blanc la situació del districte, de cara a posar-lo a l’altura del reconeixement historicoartístic que se li havia concedit: per això es van rehabilitar edificis, es van curar les restes arqueològiques i es va urbanitzar una bona part del paviment amb uns resultats que tendeixen a assemblar-se al que coneixem avui dia. Va passar el temps i les noves generacions van abocar-se sobre aquest pany de ciutat, on van decidir quedar-se a construir-hi la seva pròpia vida. Pel que fa a l’establiment de la Pepeta i del seu bacallà, continuava exercint la seva funció com a proveïdor de gènere i de llonguets d’autor, però també com a escenari de festeigs, de casaments, d’anades i vingudes d’un bateig o d’un enterro, de generacions i degeneracions de famílies senceres. Des d’aquest portal de la Merceria 24, ara amb vistes als vestigis desbrossats de les nostres primeries, la Pepeta va veure, des del fons de la parada, com el futur esdevenia passat i com la filla, al seu torn, potser podria fer-se càrrec de la tenda. Així va ser, durant trenta anys més, durant els quals la realitat adoptaria perfils revolucionaris, contorns inesperats, perspectives insòlites. El 2005, amb l’avinentesa del mil nou-centè aniversari de la colònia, però sobretot amb la de la seva darrera cotització, la Carme, successora de la Pepeta en la breu però intensa dinastia del bacallà, va fer mutis (pel fòrum), va tapiar l’entrada en sortir i va deixar l’interior de la botiga intacte, ossificat, ple de rastres i indicis de l’ofici que un dia s’acaba, com una exposició de records, de ressorts de la memòria en forma de pots i safates, culleres de fusta, ganxos, destrals i papers encerats.

 Tal com havia tancat el local, tal va trobar-se’l la Neus Bosch, quan el 2013 va decidir posar-se darrere de l’aparador que des de la dècada dels quaranta havia governat la família de la Pepa. Natural de la vila de Gràcia, arribada a finals dels setanta per a liderar el Pla Integral de la Part Alta, la Neus va prendre el relleu de les anteriors mestresses, de les quals, a més a més, va manllevar l’estratègia comercial, per a fer-se-la seva, a manera d’homenatge i reivindicació. Amb el nom actual de La Fresca del Fòrum, el local va obrir de nou les seves portes per a oferir-se al veïnat en la tradicional forma de seitons, d’anxoves i d’ostres, però també d’olives de tots els colors i mides i d’embotits, formatges i altres fruits terrestres. El temps, però, tot ho transforma i així és com la demolidora llei antitabac, l’aixecament de faraòniques i competitives naus comercials i la remodelació turística, entre altres forces del desordre, van obligar el negoci a reformular-se sota l’aspecte d’un bar a l’aire lliure. Al cap de poc, el consistori va decretar, amb la malaguanyada suspensió de llicències, la llei de la selva amb l’esclat de l’anomenada guerra de les terrasses, en què cada pam de terra costaria més que una denúncia. Finalment, pax romana, La Fresca va reconquerir el seu merescut tros de la plaça, la qual cosa significava inventar i posar en marxa la maquinària logística i conceptual que concretés l’atrevida abstracció d’aquella nova aventura empresarial. En cosa de setmanes, com si fossin nascudes per a això, la Neus i els seus mossos i mosses anaven traient als nous visitants copes i ampolles, tapes estrella com els calçots al plat o les llesques amb la signatura de la mestressa.

La clientela de La Fresca del Fòrum, tot sovint liminar o mediadora entre el món del passat i del present, estava formada pels mateixos actors principals que feien la seva part en el retrat costumista del barri. Trobàveu el Víctor, de professió taxista i caràcter inconfusible; la inveterada Carmeta, que feia, per a saludar-vos, una paràbola amb el bastó; el Cranqui, que si no era a la barca, no faltava a esmorzar cada matí; la seva dona Montse, que encara llegeix versos pel Roser; les dues Maries, que venien els diumenges a prendre el vermut i l’altra Carmeta, que amb mà de ferro mirava en tot moment pel bon rumb de l’ordre comunal. També, en aquests dies, fitxava religiosament el Macià, que per discreció o misantropia només es deixava veure de portes endins; el Josep del forn, que amb la samarreta imperi encara pren, aquí al costat, la seva pròpia fresca i la senyora Boronat, que amb el Joan s’encarregava, entendrida o inflamada pel sentiment de pertinença al barri, dels formidables arcs per a les Festes del Roser. La Fresca no era tan sols, amb això, un espai comercial, sinó també una mena de casa amb els seus departaments orientats a la vida. Així, tal com havia estat tradició, dins dels mateixos metres cúbics on s’havien confós els clients amb els amics i els deures amb els afectes, la Neus va trobar-hi una persona amb qui compartir els dies de festa, els vespres a casa. Així, sobre el mateix terra en què les mateixes criatures de l’antiga matriarca s’hi van posar dretes i van doblegar-s’hi, avui la neta de la Neus també hi aprèn a caminar i a córrer a còpia de caure i d’aixecar-se. Tot transcorre i es produeix, en perspectiva, amb una naturalitat proverbial, implacable.

 En l’espai d’una dècada, tanmateix, la ciutat va experimentar una mutació que en els nostres dies segueix el seu curs incontenible: com a conseqüència de la UNESCO i del turisme massiu que va arrossegar, la xarxa del barri es va sotmetre a una tensió de la qual, malgrat l’elasticitat natural dels hàbitats urbanites, no totes les xarxes es recuperen. Si això va suposar un cop per a molts locals com La Fresca, la pandèmia i les seves restriccions socials i comercials van fer la resta. El 2024, si no amb les emocions intactes, amb la merescuda satisfacció que dona la feina ben feta, la Neus va traspassar l’empresa al Mati, al Gabi i al seu equip: seguits del Manu, de la Gianna, del Coco i de la Flor, els nostres nous veïns van venir de l’altra punta del gran món fins aquest altre de minúscul per a reencarnar el rostre, les mans i la veu d’un local que s’enretirava. Avui, la vitrina ha desaparegut, però queden els plats de la terra, la cura en el tracte i el nom del local —que, capricis del destí, en la parla argentina fa referència a una cervesa. L’Eugenia, cambrera veterana contractada per la Neus, a cavall de les dues regències, sense deixar d’alegrar-vos el vespre segueix vetllant per la continuïtat dels bons hàbits, per la presència constant de la fresca tal com hem après a prendre-la. Per aquesta mena de tries, el bar de seguida us ha pescat amb la seva buena onda, amb el seu interès genuí i amb la seva discreta i sincera voluntat de lluitar al costat nostre per un barri que ens devem els uns als altres. Quant a les vistes que ens ocupen, no ha deixat d’oferir-vos, tampoc, l’oportunitat de viure, en primer pla, alguns moments estel·lars de la història de la humanitat, resumida en l’espai d’un parell de cerveses.

 Des d’aquesta terrassa, en efecte, us feu actualment vigilants i còmplices de qualsevol mena de fet, esdeveniment o experiència. També coneixereu, si s’escau, tant el buit com la totalitat, la densa substància de la qual està fet l’insomni i fins i tot, si teniu sort, la calma i la pau d’una altra època. ¿Vosaltres sabeu el que és fer un beure a La Fresca del Fòrum, en l’entretemps a finals d’octubre o a principis d’abril? La circulació humana va a la baixa o encara falten dies abans que arribi al seu pic: només passa la quantitat exacta de persones que necessiteu veure passar, suggeridores i melancòliques com una promesa sense cap mena de fonament. Tot està bé i l’únic que es dol és haver de marxar tard o d’hora. Però això passa de pressa. Poc abans o al cap de poc, quan l’ambient no és tan propici, el moviment us aclapara. Sobre les rodes vibrants dels seus minúsculs patinets i bicicletes, uns nens travessen amb impulsos errabunds o decidits l’espai de la plaça, esquivant dones embarassades que es falquen dretes, amb una mà a la cintura. Una senyora de panxa prominent, plena d’altres esperances, us demana un cigarret amb una veu fonda. Un cotxe, traït per les indicacions del seu navegador a bord, us frega l’esquena en l’intent desesperat de salvar taules i vianants. Aprofitant el bullici, un indigent alt i gros, caravermell i amb un somriure sardònic, s’infiltra en una comparsa de turistes francesos, encapçalada per un guia disfressat de romà amb quatre parracs i unes sandàlies fetes a mà, en una fàbrica del sud-est asiàtic. Com un fil musical, el saxofonista que es nega a retre els instruments, proveït d’un obscè repertori d’ascensor, no us deixarà escapar tan fàcilment de la seva Garota de Ipanema.

 Al ple de l’estiu, la cosa no millora. Per als visitants que arriben, l’experiència consisteix a submergir-se en un magma de banalitats, a deixar-se saturar els sentits per incentius arbitraris fins a arribar al paroxisme d’un deliri convingut, promogut i venut a preus populars. Amb el pas de les hores, la violència ambiental escala i arriba, durant la tarda i el vespre, al seu clímax. Llavors, moltes i diverses capes de soroll se superposen per moments, formant de tant en tant una sola bonior on els sentits poden fondre’s dolçament o dolorosament disgregar-se. Així, veus estridents o pastoses, indígenes i forasteres, remors agudes de vaixella i de coberteria i encara a sota, al lluny, els baixos d’un altaveu, se sedimenten en un substrat d’una consistència sense esquerdes de silenci, impenetrable. De la mateixa manera, les olors poden arribar a atordir-vos: quan fa més calor, entre els efluvis de les escombraries, el perfum de pixum i l’aire dens i intens que ve de mar, la ferum del Fòrum us fereix la pituitaria fins a deixar-vos sense respiració. Amb tals estímuls, l’existència d’aquest mapa sensorial apel·la frontalment al vostre cervell reptilià per a recordar-vos que la vida és a prop. No obstant, després de Tots Sants ve el Dia dels Morts i la plaça torna opressiva, desèrtica sota els efectes d’una atmosfera tenebrosa i pròpia de les pandèmies, dels tocs de queda, de dols nacionals i d’amenaces terroristes, negra els vespres d’entre setmana com la gola d’una lloba capitolina. Llavors, inclinant-vos sobre el vidre amb suspicàcia, pregunteu a la dona, al fill o al canari: ¿on és la gent, que fa quatre dies es coneixia pel nom, per la casa, pel deute contret cada dia i de grat; on, els fills de la inòpia, que van esdevenir la prova vivent d’una salvació obsessivament recíproca; on, els homes i dones de Tarraco, que van aixecar sobre aquest turó el bressol insomne i monumental de la nostra cultura mil·lenària? Silenci.

Fa uns quants anys que el barri s’escampa. A mesura que els passavolants entren, passen i surten sense haver-se ni tan sols presentat, els moradors d’aquests carrers aprenen a sentir, a poc a poc, com en la pel·lícula, que això no és casa seva, que són ells els fantasmes. Hi ha, així, veïns que neixen i creixen entre aquests murs, fins al dia que són desbancats, desnonats, destituïts del seu càrrec com a habitants. Hi ha carnisseres, floristes, pastissers, estanqueres que es veuen suplantats, en l’espai i el temps, per cafès d’especialitat, per botigues de postals, per gelateries artesanes, per autoserveis de bugaderia; en fi, per establiments amb domicilis fiscals que ni tan sols sabem com escriure. D’aquesta manera, el que durant tant de temps ha estat un ecosistema autònom, una màquina de vida greixada amb l’enganxosa substància dels costums interiors, ha esdevingut, potser, un teatre de titelles o bé un safari per al lleure d’un món més primer que el nostre. I és natural, en aquest ordre de coses, que els diners s’imposin i reconfigurin el paisatge, però no tant que el destrueixin i que destrueixin, amb el paisatge, el seu propi marge de subsistència, de supervivència. ¿O tal vegada l’escenari que ens serveix de casa és com el petroli, el coure o el paper de vàter, que cal esgotar el més ràpid possible abans que ho faci un altre? És inútil mirar d’escrutar el futur, aquest local buit que espera un traspàs, amb la finalitat de trobar una resposta immediata: tot se sabrà al final del servei. De moment, assegut en aquesta terrassa, penso en romans, en bàrbars, en com deu ser morir o deixar-se matar d’èxit entre pets, rots i migdiades, samarretes estampades i carcasses de telèfons amb brillants. De moment, aquesta caixa de música, de soroll i de fúria segueix, com sempre, acomplint el seu destí de ser erosionada pel temps i per l’eternitat, pels peus dels uns, pels preus dels altres i per la mirada de tota la resta, inesgotable.

---