L’octubre del 1993, un professor d’Antropologia i un alumne seu tornen cap a Tarragona en cotxe després d’una setmana de convivència dins la comunitat Hare Krishna de Brihuega (Guadalajara). L’experiència ha estat molt satisfactòria, ja que els Hare Krishna —llavors amb una consideració social molt negativa— els havien obert les portes completament, i el professor, engrescat, li planteja a l’alumne que ho aprofiti i faci la tesi doctoral sobre aquell grup religiós. A l’alumne, que en aquell moment dubta si, efectivament, continuar la carrera acadèmica o fer oposicions per assegurar-se una feina més estable, el preocupa la logística i la dimensió econòmica d’un treball de camp de llarga durada com el que necessitarà, però el professor el tranquil·litza: de moment, li diu, l’únic que necessites és una llibreta i un llapis, i la resta ja ho trobarem. «Em va insistir: «Si no ho fas ara, no ho faràs mai.» I tenia raó. Com sempre», explica Jaume Vallverdú, l’alumne, que tres dècades després és el director del departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social (DAFITS) de la Universitat Rovira i Virgili.
Joan Prat i Carós, el professor, nascut a Celrà (Gironès) el 1947, va morir el passat 25 d’agost. La biografia oficial ens diu que era doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic d’Antropologia Social a la URV des de 1990, amb una bibliografia de més de 20 llibres i 200 articles i diversos reconeixements acadèmics. Montserrat Soronellas, l’anterior directora del DAFITS, creu que era «la persona de més consens i reconeixement en l’antropologia a tota la Península». Però, a més, per als que el van tractar professionalment, el Joan Prat va ser mestre, amic, company i referent. En un llibret que el DAFITS va publicar arran de la seva jubilació titulat El sofà blau —en honor al moble en el que Prat hi feia les seves habituals migdiades a l’antiga facultat de Lletres de la Plaça Imperial Tarraco— col·legues i deixebles van recollir-hi records, anècdotes i vivències. Prat hi apareix descrit com «un antic druida», «un follet entremaliat», «nord i guia» o, fins i tot, un «sexy de consens». Queda clar que no era un catedràtic com qualsevol altre.
«El Joan era una persona que es feia estimar», explica Soronellas, que també va ser primer alumna i després col·lega de Prat. «Com a professor era dels que captava la teva atenció, tenia una gran capacitat comunicativa i fins i tot seduïa: unes classes molt ben preparades, gràcies a la seva capacitat de síntesi; temàtiques molt atractives; la manera com modulava la veu, com si cantés; i el sentit de l’humor… A més, sempre valorava positivament la feina dels altres, estava disposat a llegir el que havies escrit. No va ser el meu director de tesi, però em trucava sovint per saber com anava. El Joan et cuidava.»
Montserrat Soronellas: «Prat és la persona de més consens i reconeixement en l’antropologia a tota la Península»
Prat, juntament amb Juanjo Pujadas, Josep Maria Comelles i després Dolors Comas d’Argemir, va formar el nucli fundador i impulsor del que acabaria sent el DAFITS. Això passava a mitjans dels 70, quan la URV no existia i l’Antropologia encara no tenia estudis propis al nostre país. Ells van apostar fortament, per l’antropologia i per Tarragona, i amb el temps van aconseguir que la URV fos referent en aquest camp a nivell de tot l’Estat.
El següent a arribar, ja a mitjans dels 80, va ser l’Oriol Romaní, amb la curiositat que, quan Prat i ell eren infants, havien coincidit a l’Escolania de Montserrat: «Quan jo hi vaig entrar ell era dels grans, i feia una mica com de delegat dels estudiants. Ja prefigurava el que seria: una persona més aviat tranquil·la, que sabia escoltar, que donava bons consells. I el mig somriure sorneguer, ja el tenia. El vaig retrobar anys més tard a la facultat, i fent pràctiques al CSIC. Jo havia començat a treballar sobre la coca al Perú, a partir dels textos històrics, les Cròniques d’Índies, però al mateix temps estava ficat en allò que se’n deia la contracultura, i va ser justament el Joan qui em va dir: «I per què no escrius sobre això?» I tota la meva trajectòria acadèmica a partir d’aquí ha estat entorn les cultures juvenils, les drogues…»
Oriol Romaní: «Tenia la capacitat de teixir equips molt competents, cosa que no és fàcil. S’ha de tenir una capacitat d’encanteri»
Romaní també comenta que, del grup inicial de Tarragona, «potser el Joan era el més clàssic: es va ocupar de temes cabdals de l’antropologia, però renovant-los». La trajectòria del Prat investigador passa per la cultura popular d’arrel tradicional, la mitologia, els imaginaris del terror, l’espiritualitat i les formes religioses no legitimades o la memòria biogràfica, entre d’altres, a banda de la mateixa història de la disciplina a Catalunya i Espanya. Temes als que es va dedicar en cicles intensos, tal com ell mateix explicava a la introducció del volum recopilatori La seducció de l’Antropologia: «Calculo que l’interès per un tema em dura uns set anys i la dinàmica és sempre la mateixa: visualitzo un tema, un possible objecte d’estudi, me n’enamoro, m’hi acosto amb ímpetu, ganes i passió fins que, arribat cert moment, la sensació de dejà vu (o de dejà su) comença a cansar-me fins i tot a fatigar-me, i el dono per acabat, amb ganes d’enamorar-me de nou.»
La primera fase en l’abordatge d’una temàtica era «un temps llarg de quietud, aïllament i reflexió», un període sabàtic que dedicava a llegir tota la bibliografia pertinent. París i Berkeley, a Califòrnia, van ser els seus espais de retir favorits. Ja amb les idees clares, el següent pas era formar un equip de treball. «Tenia la capacitat de teixir equips molt competents, cosa que no és fàcil. S’ha de tenir una capacitat d’encanteri», explica Oriol Romaní. «Acadèmicament era molt generós, gens competitiu, i donava molt d’espai i protagonisme a qui l’acompanyava, també en les publicacions», apunta Montse Soronellas. Les recerques donaven habitualment un fruit doble: un volum col·lectiu que recollia la feina de tot l’equip i, després, una monografia signada en solitari amb la que Prat mirava de tancar la qüestió.
Jaume Vallverdú: «Prat vivia l’antropologia amb molta passió»
Jaume Vallverdú destaca que «vivia l’antropologia amb molta passió». Recorda com fent treball de camp «adoptava una posició molt més èmic [estudi des de dins de la cultura analitzada] que no pas jo: ell sí que cantava el mantra amb els Hare Krishna, per exemple». Resulta temptador associar la recerca d’allò transcendent que va caracteritzar bona part de la seva trajectòria amb l’experiència d’infantesa: «Certament, haver passat per Montserrat era una experiència forta, i la majoria vam sortir d’allà més aviat descreguts», corrobora Romaní. «Al Joan li va donar un profund coneixement de les claus de la cultura catòlica i això el va ajudar en la comprensió d’altres religions, fins i tot aquelles pitjor considerades.» Una comprensió racional i des del respecte més profund que mai va fer el pas a la fe, malgrat la seva disposició a experimentar tota mena de pràctiques de transcendència. Vallverdú recorda que sovint deia, amb un punt d’humor: «Mira que ho intento, però no hi ha manera.»
Fins i tot ja jubilat la seva activitat intel·lectual va ser intensíssima. De fet, la mort el va sorprendre mentre feia les darreres revisions a les galerades d’un nou volum, Juego de cátedras, dedicat als orígens de l’antropologia espanyola. I encara sembla que tenia prou avançat un altre llibre, titulat temptativament i no per casualitat Diaris d’un antropòleg descregut, a partir dels seus diaris de camp. Perquè, efectivament, Prat era també clàssic en el treball de camp: llibreta, llapis i anotar les observacions de cada dia. Tot, sempre, a mà. Com les seves famoses fitxes o els llençols d’esquemes que presentava als alumnes. Malgrat que amb el temps va aprendre a fer servir la tecnologia prou com per comunicar-se per correu electrònic, les coses serioses, com ara els llibres, les va continuar escrivint a mà fins al final. A mà, amb passió i amb calidesa humana, com tot el que feia.
Coda personal: la tesi que no va ser
[Quan l’Enric em va proposar d’escriure un text sobre el Joan Prat per a Dillums vaig tenir clar que havia d’incorporar els testimonis de persones que el van tractar durant més temps i amb més intensitat que jo mateix. Tot i això, no renuncio a dir-ne la meva, en una coda massa llarga i potser innecessària que el lector es pot estalviar si vol.]
Vaig conèixer el Joan Prat el març de 1997. Jo llavors era un periodista novell, amb la primera feina seriosa, a l’edició tarragonina d’El Punt. Ell acabava de publicar El estigma del extraño, que probablement hagi acabat sent el seu best-seller. Vaig anar al seu despatx, per primer cop, per entrevistar-lo. La conversa va ser, per mi, interessantíssima, i el titular que en va sortir, prou contundent: «Cal tenir en compte el sectari feliç.» I el curs següent jo començava a estudiar Antropologia a la URV.
Ara quedaria molt bé dir que va ser aquesta entrevista amb el Joan Prat que em va obrir els ulls a l’Antropologia o, si més no, que em va impulsar a matricular-m’hi. El cert és que jo ja havia fet una assignatura d’Introducció a l’Antropologia el darrer any de Periodisme, de manera que alguna cosa en sabia. I que hi va haver motius més pragmàtics en la meva elecció d’aquesta segona llicenciatura: es podia estudiar a Tarragona, ho podia simultaniejar amb la prestació social substitutòria i era un segon cicle, el que permetia obtenir el títol en un parell d’anys. Tot i això, està clar que l’entrevista amb el Joan va sumar.
Del Joan Prat professor, a banda del que ja s’ha dit, vull destacar el tracte pròxim que donava als estudiants. Això no vol dir que no fos exigent. A mi, més d’un cop, a l’hora de fer un treball em recordava que havia d’escriure com a antropòleg, i no com a periodista. Jo en aquella època vaig desenvolupar la teoria, provocadora, que el periodisme era etnografia d’urgència, barata, sense el luxe d’un treball de camp de llarga durada. Vaja, que els periodistes érem el proletariat de les ciències socials. No estava mal tirat, penso.
Tot i això, els periodistes com a col·lectiu no vam quedar gaire bé en una de les vivències que vaig compartir amb el Joan. L’hivern de l’any 2000 va sortir la notícia que un grup sectari del grup Energia Universal i Humana s’havia tancat en un búnquer sota un xalet a l’Aleixar, tot esperant la fi del món. El Joan em va demanar si el podia acompanyar allà. Un cop vam arribar-hi ens vam trobar que el xalet estava assetjat per una munió de mitjans, incloses diverses televisions estatals, que feien connexions en directe davant un xalet aparentment buit. Quan, molt de tant en tant, semblava que a dins hi hagués algun moviment, tot eren corredisses per mirar d’obtenir el millor plànol o fotografia. Quan vam marxar, el Joan em va comentar que no n’havia tret res de nou sobre les sectes, però almenys havia après alguna cosa de com funcionaven els mitjans.
Mentre finalitzava la llicenciatura d’Antropologia vaig començar a exercir de periodista especialitzat en castells. Em va sorprendre descobrir que un tema tan potent, des de tants punts de vista, havia estat fins aquell moment ignorat per l’antropologia catalana. Quan li vaig comentar al Joan, ell va veure la solució clara. De sobte, tenia un tema de tesi que m’interessava i un director de tesi amb qui m’entenia (que és molt més del que tenen molts doctorands). Tots dos estàvem prou il·lusionats. I, malgrat això i els esforços del Joan, el que en va sortir va ser una experiència més aviat frustrant per mi, dos anys de doctorat que no van anar enlloc. No toca explicar-ne aquí les raons, però entre d’altres coses vaig descobrir el costat menys amable —menys pratià, si voleu— de la cursa acadèmica.
Al llarg dels anys, amb el Joan vam mantenir un contacte ocasional, perquè l’estimació mútua hi era. Vaig demanar el seu ajut diversos cops, i sempre que va poder em va llençar un cable. I, de tant en tant, m’insistia: «Quina llàstima! L’hauries de fer, la tesi! Encara la podries fer.» I jo li deia que no, que allò no era per mi. Amb les converses i lectures que he fet per preparar aquest article m’he adonat que no m’ho deia per dir, sinó que realment moltes tesis doctorals han arribat a completar-se gràcies a la seva insistència i suport. De manera que la meva negativa devia suposar-li una petita decepció.
No, no he fet la tesi doctoral sobre els castells ni tinc previst de fer-la en el futur, i menys ara que ja disposem d’una magnífica monografia etnogràfica del tema a càrrec de Marian Vaczi, de la Universitat de Nevada. Però amb els anys he aplicat l’antropologia que vaig aprendre d’ell i del DAFITS al món casteller i altres àmbits, he fet recerca etnogràfica i l’he publicada. De fa anys miro de guanyar-me la vida presentant-me com antropòleg. Tot fora de l’acadèmia. I el Joan era una persona de perfil profundament acadèmic, un dels espècimens més purs, però també era un savi, i sabia perfectament que els camins de l’antropologia són diversos.
(Fotografia d’encapçalament: Universitat Rovira i Virgili).
Guillermo Soler García de Oteyza (Tarragona, 1974) és periodista i antropòleg. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació, ha estat gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i actualment treballa principalment com a gestor cultural freelance.
Deixa un comentari