Un cop cada dos mesos, l’escriptor Sergi Fernández Esteban ens ofereix, en aquesta secció titulada «Jo, que porto la foscor», una sèrie de relats pertorbadors escrits en primera persona.
Cap organisme viu pot conservar el seny gaire temps en condicions de plena realitat; fins i tot sembla que les aloses i les cigales, segons diuen, també somien.
Shirley Jackson, La maledicció de Hill House
A dalt de tot del poble on jo vaig créixer s’erigeix, d’un temps imprecís ençà, una casa d’aquestes que fereixen el cel crepuscular amb les seves terminacions punxegudes. Una d’aquestes que només poden existir en la imaginació d’una Shirley Jackson o un Stephen King.
Una casa maleïda.
Encara avui ho recordo. La casa del mort, murmuraven, amb veu tremolosa, els meus amics. Li deien així perquè, en temps dels nostres besavis, hi havia viscut un escriptor que va embogir.
Van trobar-lo penjat d’una biga mestra, amb dos llapis esmolats enfonsats a les conques dels ulls rebentats.
Als peus del cadàver, va trobar-s’hi una llibreta oberta, on l’escriptor havia deixat registrades totes les anomalies que la seva paranoia li havia mostrat. Visions delirants descrites amb profusió. Rellotges que es trenquen. Desplaçaments temporals.
Al poble, de seguida van començar a circular els rumors, i de boca en boca va anar prenent cos el fantasma. Era l’esperit d’un escriptor, amb llapis esmolats en comptes d’ulls, condemnat a passar l’eternitat en aquella casa.
Els meus amics fantasiejaven amb anar-hi. Volien saber com era una casa encantada per dins. Com quina olor feien les parets, com cruixia el terra, com s’agombolava la pols als mobles de fusta. Aquesta nit, deien, sovint, quedem a baix de tot de la pujada i hi anem junts. Mai, però, cap d’ells no va presentar-se a la cita. La nit els desdeia.
Jo, per descomptat, no participava d’aquella al·lucinació col·lectiva. Encara no dominava la terminologia, però, en essència, ja intuïa que el fantasma no era real. I, sobretot, era incapaç d’entendre com una construcció de maó i ciment podia provocar-los una suggestió tan irracional.
Potser per això vaig acabar dedicant-me a la ciència. Diuen que estudiem per trobar les paraules que defineixen les nostres intuïcions. I la ciència, al capdavall, no és més que l’intent de redefinir el marc de percepció fins que l’incomprensible esdevingui etiquetable.
Això no obstant, l’incident amb l’Albert sí que fou real.
Va ser ell qui, en caure la nit, va mantenir la promesa del grup. Va escapar-se de casa i va plantar-se davant de l’esmolada pujada. Suposo que va dubtar, però la popularitat que li conrearia una proesa d’aquesta magnitud devia ajudar-lo a vèncer la por.
No va arribar més enllà de l’entrada: l’endemà van trobar, al porxo mig enderrocat de la casa, el seu cos fred i rígid, inexplicablement dempeus. Els seus dits eren filferros aferrats al pom oxidat de la porta.
I el poble, és clar, va tornar a sucumbir a les murmuracions. Ha estat el fantasma, deien. El mort.
Jo ja sabia que cap fet sobrenatural havia estat la causa de l’accident, és clar. Amb el temps, vaig formular la hipòtesi que l’Albert havia mort d’una hemorràgia cerebral. El pobre diable va caure, fulminat per la suggestió, a les portes, literalment, de la seva empresa.
Tot plegat, ho he de reconèixer, em va deixar marca. Els anys van passar, però la casa del mort mai no va abandonar-me.
Per això, tant de temps després, vaig decidir tornar al poble.
Vaig arribar-hi a l’hora de dinar i, sense més dilació, vaig enfilar la pujada, no sense esforç. Tants anys d’estudi i investigació no m’havien deixat gaire marge per a l’activitat física. A més a més, anava carregat amb tots els estris necessaris per a les meves observacions.
Un cop a dalt, vaig requerir uns segons —vint-i-set, per ser exactes— per recuperar l’alè, i vaig poder, per fi, contemplar la façana. Fins i tot banyada per la llum obliqua del sol, la casa, això també ho he de reconèixer, era imponent. Les parets tenien una consistència vaporosa, i les finestres eren caràcters fastuosos d’un alfabet oblidat.
Tan sols un calfred no desitjat va fer-me dubtar uns instants, però me’n vaig desempallegar amb facilitat. Al canell, el pes precís del meu rellotge em calmava. Jo no opero dins del marc de la por. Només atenc magnituds mesurables.
Tres comprovacions bastarien per invalidar el relat del fantasma: no morir a la porta, no trobar cap presència injustificada i recopilar evidències que contradiguessin els desplaçaments temporals.
La porta era un ull cec amb una petita escletxa de llum: estava entreoberta. No vaig haver de tocar en cap moment el pom oxidat.
Vaig recórrer amb decisió tota la casa. Per descomptat, no vaig trobar cap cos violaci penjat de cap biga, ni cap altre indici d’afers sobrenaturals. Vaig poder dedicar-me la distribució dels instruments de mesura i als primers càlculs. Era el meu mètode: correlacions, causalitats, consistència. I un registre sistemàtic: totes les meves observacions quedaven anotades amb precisió al meu quadern, amb l’hora exacta als marges.
Va ser així com vaig descobrir, quan el sol de la tarda ja cedia a la foscor implacable, els primers errors de sincronització aparentment inexplicables.
L’ombra del dubte va enfosquir-me la raó, i vaig sentir la necessitat ineludible de marxar. Vaig córrer cap a la porta, però vaig trobar-la tancada. Just al costat, va formar-se una figura ombrívola que m’oferia, amb llapis clavats als ulls, els palmells oberts i tacats de rovell.
Com un riu que es desborda, la suor va estendre’s pel meu cos, i la tremolor va fer-me seu. Vaig sentir un crac al canell: el vidre esquerdant-se.
I la ciència, per primer cop en la meva existència, em va empènyer a una foscor informe.
L’últim que vaig poder veure amb els meus ulls va ser, estès a terra, el meu quadern. Brillava, com una deïtat caiguda, sota la tènue claror lunar.
Ara, el temps ja no és una variable consistent per a mi. He abandonat el meu sistema d’observació i l’eternitat se’m presenta com una oportunitat immillorable per passar de la teoria a la pràctica.
Em dedico amb minuciositat a esmolar llapis pels que han de venir.
La foscor, els narradors poc fiables i els relats d’estructura esfèrica vertebren l’univers literari de Sergi Fernández Esteban (Tarragona, 1996), on també graviten la venjança, la traïció, la sang i la ferida, els vampirs, la descomposició, la degradació i el crim, en constant diàleg amb el cinema i la metaliteratura.
El 2024 va publicar el poemari El molde de la palabra (Editorial Talón de Aquiles) i l’obra teatral Esglais, representada a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona. El 2025 ha estat finalista del Premi Tinet Ciutat de Tarragona amb el conte «El dia en què es van conèixer», inclòs en l’antologia …ets tu i altres relats.
Deixa un comentari