És 6 de desembre de 2025, el cel està mig enteranyinat però no fa gaire fred. Tres ciclistes —el Bernat, vestit amb el maillot blau cel del Club Ciclista Vilassar, i l’Hèctor i jo mateix, amb el maillot blau marí i vermell del Club Ciclista Gràcia— ens trobem davant l’estació de tren de Tarragona disposats a fer la volta a la província.
Cent divuit anys abans —un número estrany per a una commemoració—, al Gran Hotel Continental, situat al número trenta del carrer Apodaca, s’hi reunien trenta-un ciclistes amb la mateixa intenció que nosaltres: recórrer els tres-cents deu quilòmetres en tres dies i quatre etapes de la primera volta a la província de Tarragona, la primera cursa ciclista per etapes de la península i la tercera del món només per darrera del Tour de França (1903) i de la Volta a Bèlgica (1908). Abans d’aquell primer Tour, impulsat com una operació comercial per a vendre diaris, el ciclisme de competició consistia principalment en proves de pista i en curses en ruta d’un sol dia, avui conegudes pel nom de clàssiques.
Tres ciclistes reviuen les etapes de la Volta a Tarragona, celebrada per primer cop l’any 1908
Aquell matí del 6 de desembre de 1908, ciclistes vinguts d’arreu de Catalunya, però també d’Astúries, la Rioja, València, França i Alemanya, es dirigien cap a la línia de sortida situada a l’actual passeig de les Palmeres.
Gent, molta gent per tot arreu. El «Grand Hotel», iniciador de la carrera, semblava un formiguer de tanta que n’hi havia.
Els corredors al sortir pera posar-se en ratlla, anaven enrotllats de públic, que tant meteix semblava una manifestació.
La gentada avansaba sorollosament, anunciant l’arribada dels atletes que anaven a disputarse el premi.
Sota aquell cel tant blau, devant del «mare nostrum», el antic camp d’acció dels vells helenics, l’imaginació se sentia sujestionada y semblava qu’eram de nou en temps d’olimpíades y qu’el geni grec floría de nou en nostra terra.1
A les 12 hores, 16 minuts i 6 segons començava la cursa.
Primera etapa: Tarragona – Reus (80 km)
La nostra sortida és molt més solitària. Després d’un petit détour per veure el Gran Hotel Continental, avui reconvertit en un edifici d’habitatges amb un «Gran Bazar» a la planta baixa, pugem per la via William J. Bryant sobrevolant l’amfiteatre alhora que el carrer s’enfila fins a un percentatge del 15%. Quin patir i encara no hem sortit. Seguirem el recorregut de 1908. Agafem la Via Augusta i deixem la ciutat enrere. Vent a favor fins a Torredembarra, les cames van soles. En acostar-nos al Vendrell, però, el vent gira i comença a bufar de cara. Creuem la capital del Baix Penedès i, ara sí, ens aproximem al primer i únic port del dia: el Coll de Santa Cristina. Malgrat tractar-se d’un ascens suau, la persistència del vent i el pes de l’equipatge posen les cames a prova. No ens volem queixar, però, les nostres bicicletes carregades pesen molt menys que les d’aquells ciclistes de 1908. En arribar a dalt, el gal Paul Mazan ja liderava la prova seguit a tres minuts del seu compatriota Antoine Weber.
La Copa Gran Hotel Continental, celebrada del 6 al 8 de desembre de 1908, va ser impulsada per l’sportsman suís William Tarín. Nascut a Lausanna el 20 d’abril de 1869, Tarín va establir-se a Tarragona cap al 1889 després d’una primera estada a València2. Es dedicava professionalment al comerç de vi però va dedicar la seva vida a la pràctica i foment de l’esport3. Ciclista, nedador, gimnasta, esgrimidor, futbolista, pelotari, patinador, excursionista, genet, tirador –i aficionat a les juguesques–; va ser president del Club Ciclista El Pedal i del Ciclo Moto Club homònim, del Club Gimnàstic, vicepresident del Club Nàutic, cònsol a Tarragona de la Unión Velocipédica Española i representant a la ciutat del Tiro Nacional. També va trobar temps per ser periodista esportiu.4
Segons Narcís Masferrer, Henri Desgranges, director del diari francès L’Auto –promotor del Tour–, hauria animat Tarín a organitzar una competició similar a Espanya. ¡Es demasiado grande España!* William Tarín, des del Club Ciclista El Pedal, va afegir l’organització d’aquella primera volta a la província al seu currículum i, mancat d’estímuls, també va participar-hi com a ciclista.5
Des del Coll de Santa Cristina fins a Valls el recorregut s’aplana i gairebé tot es pot fer per una pista asfaltada en paral·lel a la carretera principal. Hem sortit tard i comença a preocupar-nos on dinarem: és festiu i en arribar a Valls tot és mig tancat. Trobem, però, una vermuteria on accedeixen a fer-nos un entrepà de secallona amb oli bo fora de carta. (A favor del tòpic cicloturista, per mi, anar en bicicleta té tant a veure amb l’èpica de l’esforç, el patiment i l’autosuperació com amb la cultura de l’excursionisme i de la gastronomia popular).
Reus és a tocar. Fem els últims vint quilòmetres amb la panxa plena. Passem per Alcover i la Selva del Camp i comencem a pensar en l’esprint. L’etapa acaba al pont que supera la via del tren en entrar a Reus per l’antiga carretera de Montblanc. Un numeroso gentío se había posesionado desde muy temprano de aquellos sitios, invadiendo por completo la carretera, […]. La gente anuncia con sus exclamaciones de júbilo, la aproximación de un corredor y en efecto, por en medio de la carretera y a un tren muy duro, avanza Hèctor Muro. Provem de respondre-li l’atac però no li podem seguir el ritme.
Segona etapa: Reus – Móra la Nova (50 km)
Ens desperten les campanes de la Prioral, esmorzem al bufet desangelat de l’hotel i sortim cap a la plaça Prim. El dia d’avui inclou dues etapes: Reus – Móra la Nova i Móra d’Ebre – Tortosa. La primera comença dura. Només sortir de Reus ens enfrontem al Coll de la Teixeta per la carretera antiga. Onze quilòmetres de pujada i un asfalt cada cop més foradat.
Cincuenta metros más allá y embalando en la cuesta, divisamos a Carrère y a Chadaux y allí en la lontananza al mediar la temible ascensión del Coll de la «Teixeta», suben a un tren durísimo, los corredores que constituyen el primer grupo o sea Mazan y Hohe.
Y así siguen con ligeras variaciones, la carrera, adelantándose unos y retrasándose otros, alargándose insensiblemente las distancias, constituyendo un bellísimo espectáculo, el ver como caminan por entre la espesa niebla que domina por completo aquellas alturas del Coll, todos los corredores, poseídos, tanto los primeros como los últimos, de parecidos entusiasmos.
Un cop coronem ens trobem el Priorat als nostres peus. Avui el dia s’ha aixecat més clar. L’aire és net i el paisatge és d’una nitidesa cristal·lina. Probablement, el vent que insisteix a oposar-nos resistència hi hagi contribuït. Albirem la Mola de Colldejou i unes muntanyes blavoses que no soc capaç d’identificar. Esmorzem a Falset en una terrassa a l’ombra on agafem fred i seguim la ruta en direcció Móra la Nova. Creuem l’Ebre i fem una parada burocràtica per canviar el track i continuar amb la tercera etapa.
Tercera etapa: Móra d’Ebre – Tortosa (66 km)
Es en Mora de Ebro, lo declaramos con imparcialidad que caracteriza nuestra norma de conducta, donde se han prodigado mayores demostraciones de simpatía a los ciclistas que han recorrido la provincia de Tarragona.
Todo el pueblo se congregó en la carretera a la hora de la salida, que la dio el delegado oficial de la U.V.E por indicación del que ejercía ese cargo.
En el momento de arrancar los corredores, la ovación que alcanzaron aquellos valientes muchachos es de las que se anotan con verdadera simpatía. Hombres, mujeres, hasta los chiquillos, aplaudían y vitoreaban al grupo de corredores que, desde el primer momento, enfilo por la cuneta de la derecha.
Des de Móra fins a Gandesa la ruta és una pujada constant, un fals pla que s’eternitza. Passem per Corbera d’Ebre i veiem l’església del poble vell des de la carretera. M’agradaria pujar-hi, però l’Hèctor i el Bernat, que ja l’han visitat en alguna altra ocasió, em fan desistir. Les cames comencen a pesar i escalar fins al poble vell és un esforç que ara mateix no volem assumir. Dinem un entrepà de llonganissa a Gandesa i, només sortir del poble, comencem el descens del Coll de la Font fins a Pinell de Brai.
Por aquellas pendientes tan rápidas, avanzan todos los corredores a velocidades vertiginosas, siendo el espectáculo por múltiples conceptos encantador.
Ara entenem el perquè del nom de Terra Alta. Després de no trobar cap port de muntanya des de la Teixeta, no ens esperàvem una baixada com aquesta. Els set quilòmetres i mig, però, passen ràpid i la carretera torna a picar cap amunt. Aquest cop trec forces no sé d’on i m’escapo amb la intenció de parar en algun revolt i fer una fotografia als meus companys de ruta. Corono en solitari i continuo baixant a la recerca d’un lloc que em faci el pes. El trobo: un revolt on la carretera creua la roca i la divideix en dos. M’espero càmera en mà, atent a qualsevol so per caçar-los al vol. Fiuuu! La idea era bona, però no enfoco a temps i la fotografia queda borrosa.
A partir d’aquest punt, ja és tot baixada fins a Xerta. «A Xerta, taronges» diu un cartell a l’entrada del poble. Arribem a Tortosa vorejant el riu.
Paul Mazan, que havia arribat el primer al Vendrell, havia estat el primer a superar el Coll de Santa Cristina, el primer a creuar la meta a Reus i el primer en arribar al Coll de la Teixeta i a Móra la Nova, va arribar a Tortosa en cinquena posició. Una punxada en el descens del Coll de la Font l’havia obligat a aturar-se i a canviar el pneumàtic tubular ell mateix.
Passegem pel casc antic i ens afartem a xurros per recuperar els carbohidrats gastats que necessitarem demà per tornar a Tarragona. Els carrers són plens, s’hi celebra la fira de Santa Llúcia però és diumenge i no trobem cap restaurant obert. Per sort ve el Pere, un tortosí amic d’estudis de l’Hèctor i ens porta a un bar per a locals que no hauríem trobat sense ell. Sopem bacallà i llenguado, creuem l’antic pont del tren i ens en anem a l’hotel. M’estiro i noto com em pesen les cames. Ja portem cent noranta-sis quilòmetres i, tot i no tractar-se d’etapes de gran exigència pels estàndards d’avui dia, es fan notar.
Quarta etapa: Tortosa-Tarragona (114 km)
En atención a lo solicitado por los corredores, se acuerda retrasar una hora la salida, la que el Jurado, compuesto por los señores Bonet, Tudó, Maraboto y Fuster da a las ocho en punto, frente al local que ocupa la Sociedad Velocipédica, tomándola los veinte y cinco clasificados en la etapa anterior y aquí empezamos a padecer, nosotros moralmente y los corredores y queridos compañeros, que van siguiéndoles en el auto, materialmente, pues la carretera que tienen que recorrer es indigna del Afganistán; parece mentira que el talento de un hombre se haya empleado tan pésimamente en la construcción de esa mal llamada carretera. Desde la misma salida de Tortosa, los corredores se ven obligados a hacer verdaderos equilibrios para sostenerse sobre sus máquinas, lo que les dificulta grandemente la marcha, viéndoseles avanzar jadeantes.
Avui ens queda l’etapa més llarga, la darrera. Sortim de Tortosa en direcció a l’Aldea. A diferència dels nostres companys de ruta de 1908, estem agraïts que existeixin camins asfaltats en més bon o mal estat i que ens permeten evitar carreteres més transitades. A partir de l’Ampolla, per exemple, agafem l’antiga nacional 340. Mentre pugem per un asfalt completament trencat, l’Hèctor ens parla de Dersu Uzala de Vladímir Arséniev i de l’adaptació cinematogràfica que en va fer Akira Kurosawa. «Dersu! Dersu!», crida, «Capità! Capità!», respon ell mateix.
Creuem el Perelló en contra direcció i seguim per l’antiga nacional. És una carretera molt estreta, menjada a poc a poc pels arbustos que la flanquegen, i estem completament sols. Tornem a la carretera principal a l’alçada de Calafat i encarem el Coll de Balaguer mentre veiem la central nuclear de Vandellòs. Resseguir les traces d’una ruta de fa més de cent anys et porta constantment a pensar en els canvis que ha patit l’entorn. A partir d’aquest punt, el paisatge ja serà gairebé tot urbanitzat o bé envoltat d’autovies i altres infraestructures. Els seixanta quilòmetres que ens queden es faran més durs mentalment que per la seva exigència física. Parem una estona i esmorzem a Miami Platja, en un bar que porta el nom d’un poble de Castella. Sant-tornem-hi. Hi ha poc trànsit i tenim ganes d’arribar a meta. Ens posem en fila i comencem a avançar ciclistes, alguns dels quals se’ns enganxen a roda i formem un tren fins Cambrils. Tot i el cansament dels tres dies de ruta ens sentim forts.
Arribem a Tarragona per l’antiga carretera de València. Bonavista, Campclar, Torreforta, Icomar. Creuem el riu Francolí i quan ja toquem la Rambla Nova girem cap a l’Imperial Tàrraco i ens en anem. Encara no s’ha acabat. Un cop a Tarragona, la Copa Gran Hotel Continental tornava a sortir de la ciutat per anar fins a la Secuita per la carretera de Lleida i encarar l’arribada des del Pont d’Armentera.
Hi ha hagut dubtes de si fer aquesta última giragonsa o si donar la ruta per acabada. Tossut, els convenço que l’hem de fer sencera. Durant tres dies, hem seguit el recorregut d’una cursa històrica i, ara, ens plantegem abandonar a trenta quilòmetres de meta?
La N-240 és força transitada i se’ns fa llarga. El Bernat està cansat. Tots ho estem, de fet. Abans d’arribar a Vallmoll girem cap a la Secuita i ens enfrontem a una de les últimes pujades del dia. Parem a dinar a casa dels meus pares, que han encès la barbacoa. Ja ho tenim. De la Secuita a Tarragona hi ha uns quinze quilòmetres i són gairebé tots de baixada. A l’arribar a Sant Pere i Sant Pau veiem la muralla, la Catedral i el brillar del Mediterrani. És una imatge que em transporta a la finestra de l’autobús escolar. Ara sí, ens deixem caure carretera avall i ja gairebé hi som.
Cuando el reloj del cronometrador señor Rodríguez marcaba las 13 h. 12 m. 56 s. y 4/5 llegó al Campo de Marte donde está situado el jurado de llegada […], el primer corredor, Mazán, que es recibido con grandes aplausos por el numeroso público, que a pesar de la lluvia ha acudido a presenciar la llegada de los valientes corredores.
Paul Mazan, guanyador de la Copa Gran Hotel Continental –copa de plata, medalla d’or i set-centes setanta pessetes en premis6–, va patir la condemna de ser recordat no pels seus mèrits sinó per ser el germà de Lucien Mazan «Petit-Breton», també ciclista i vencedor dues vegades del Tour de França. La volta a Tarragona, va merèixer una sort similar. Malgrat tractar-se d’una fita en la història del ciclisme a casa nostra, ha quedat eclipsada per la Volta Ciclista a Catalunya, nascuda tres anys més tard però amb molta més continuïtat i recorregut en el calendari professional.
1 «La Gran Carrera de Tarragona». El Gràfic [Barcelona] (15 desembre 1908), p. 9.
2 «Honrando el recuerdo de un verdadero apóstol deportivo: Guillermo Tarín Naurer». Mundo Deportivo [Barcelona] (15 agost 1926), p. 4.
3 P. «Dos gestes d’en William Tarín». El Baix Penedès [El Vendrell] (29 maig 1926), p.
4 «Honrando el recuerdo de un verdadero apóstol deportivo: Guillermo Tarín Naurer». Mundo Deportivo [Barcelona] (15 agost 1926), p. 4. i J. M. «Un adiós postrero». Tarragona [Tarragona] (6 juny 1926], p. 1.
5 Masferrer, Narcís; Creus, [Manuel F.]; Grau, [Jaume]. «Campeonato de Cataluña (Fondo): Copa Gran Hotel Continental». Mundo Deportivo [Barcelona] (10 desembre 1908), p. 1. William Tarín va completar les quatre etapes de la Copa Gran Hotel Continental en un total de 17 h 35’ i 3”, classificant-se en dissetena posició. Dervlermanks. «Carrera “Copa Gran Hotel Continental Tarragona”: Campeonato de Cataluña (Fondo)». Gran Vida [Madrid] núm. 67 (Desembre 1908), p. 22.
6 Dervlermanks. «Carrera “Copa Gran Hotel Continental Tarragona”: Campeonato de Cataluña (Fondo)». Gran Vida [Madrid] núm. 67 (Desembre 1908), p. 22.
*Tots els fragments citats en llengua castellana provenen de la crònica de Narcís Masferrer, [Manuel F.] Creus i [Jaume] Grau publicada a les tres primeres pàgines –portada inclosa– del Mundo Deportivo del 12 de desembre de 1908.
(Fotografies de la ruta en bicicleta: Pol Masip Trullols)
Pol Masip Trullols (1993) és fotògraf, graduat en Història de l’Art i ciclista aficionat.
Deixa un comentari